ABCD, el suplemento cultural del diario ABC

Dejando de lado todas las connotaciones ideológicas y políticas del diario ABC, querría hablar un poco de su suplemento cultural, ABCD, tal vez el mejor suplemento cultural de todos los periódicos españoles. Voy a centrarme básicamente en su versión digital.

La web se nos presenta con un diseño muy sencillo y manejable, cosa que se agradece mucho. La mayoría de diaros en su formato digital presentan un maremagnum de ventanillas y secciones muchas veces poco diferenciadas y estructuradas que resultan poco útiles para el internauta, que siempre busca el consumo más rápido y sencillo en la red. En la página principal encontramos las noticias pricipales en una columa, con el titular en azul y las primeras líneas del texto, en la parte izquierda. En la parte derecha vemos tres secciones, una titulada "carrusel multimedia" ( en la que acertadamente aprovechan el soporte digital para ofrecer fotos y vídeos de las noticias y los actos culturales), otra de firmas y colaboradores (mediante la cual se puede acceder a los sites de columnistas y colaboradores de ABC, aunque en el momento en el que estoy escribiendo no se pueda acceder a ellos, seguramente por problemas técnicos) y una última llamada "los imprescindibles". Es interesante que se use este título para una sección que recoge links a otras ventanas de abc.es relacionados con la cultura y con páginas externas relacionadas con las secciones de cultura en las que estemos, en las que se promocionan los actos culturales que el diario ha escogido como "imprescidibles", como aquellos que hay que ir a ver.

Luego, en la parte superior e inferior de la página principal, encontramos los títulos de las secciones en distintos colores. Cabe destacar la presencia de secciones como Internet o Cómic como parte de su concepción de cultura. En ellas veremos artículos relacionados con esa seción que se presentan como los artículos de la página principal, y si se quiere leer más sobre ellas se puede clicar encima y leerlas. Otra opción interesante es que se pueden comentar las noticias. Aunque esto puede resultar peligroso, ya que sólo hace falta teclear un código que aparece en pantalla para comentar, sin más restricciones. Así pues, el relativo anonimato que ofrecen los comentarios puede dar lugar a descalificaciones gratuïtas y a comportamientos que no se darían si se supiera la identidad de cada uno de los autores de los comentarios.

Recomiendo mucho que os vayáis pasando por esta web. Aunque selecciona y trata los temas de una manera que friega la barrera del elitismo, la calidad de los periodistas que realizan este suplemento me parece muy buena y enriquezedora para todos los que aspiramos a ser buenos gestores de la comunicación en el campo de la cultura.

Por cutres.

Rodolfo Chikilicuatre, Baila el Chiki Chiki

No supe de la existencia del Chiki Chiki hasta el pasado martes, cuando recibí un mail con su letra para hacer una versión coral de la misma con gente del Institut de Gospel de Barcelona (al que pertenezco) en el programa Buenafuente del día siguiente. Algo había leído sobre un personaje salido de ese programa de humor de La Sexta que había recibido muchísimos votos para participar en Eurovisión, pero nunca había oído la canción original. Cuando escuché la base de audio que nos enviaron y que debíamos hacer, me pareció de una dificultad vocal ínfima y de una letra de la cual omitiré cualquier comentario por, como mínimo, grosero.

Total, que al día siguiente, grabamos la canción con algunos retoques marca del Institut de Gospel (como el acento cubano del verso “mi amol, ya tu sabes” o el “¿porqué no te callas?” imitando al Rey). Y la cosa no hubiera ido mucho más allá de la anécdota si no fuese porque el pasado sábado, Rodolfo Chiquilicuatre, el personaje que canta el Chiki Chiki, salió escogido como representante de España a Eurovisión. Desde entonces, las visitas en YouTube a los vídeos del Chiki Chiki, incluido el de nuestra versión, se han multiplicado, y siguen subiendo día a día.

¿Qué ha pasado? ¿Qué ha llevado al 53 por ciento de los votantes de la gala Salvemos Eurovisión (nombre irónicamente paradójico, por cierto) a votar por un personaje creado por un actor cómico y vestido con lentejuelas, tupé y patillas a lo Elvis exagerados y una guitarra de juguete que toca con la nariz? ¿Qué calidad pueden ver en una letra que contiene versos como “lo baila mi mulata con las bragas en la mano”?

En mi opinión, se trata de otra muestra clara de que el festival de Eurovisión está obsoleto. ¿Quién no recuerda, en 2003, al candidato eurovisivo de Austria, Alf Poier? ¿O, sin ir más lejos, a los metaleros Lordi, ganadores de la pasada edición del festival europeo con su Hard Rock hallelujah? Y todo apunta a que este año Rodolfo Chiquilicuatro no será el único feak participante en Eurovisión.

Más allá de esto, creo que también se trata de una respuesta contundente a la cutrería española. El vídeo de Rafaella Carrá anunciando el ganador de Salvemos Eurovisión habla por sí mismo.

Primero, por los personajillos que aparecen por ahí: la misma Carrá, Boris Izaguirre, el equipo del programa de humor absurdo de La2 Muchachada Nui o Rosa (de… España?) entre otros que no reconozco.

Luego, por el contraste entre los dos finalistas, Coral y Rodolfo Chiquilicuatre. La primera, con un despampanante vestido, increíblemente hermosa, maquillada y peinada, y con gran parte del público (como mínimo, el más visceralmente exaltado) a su favor, y el segundo… bueno, el seguno, en la línea que he descrito antes. Son la perfecta contraposición de lo que pretende ser España en Eurovisión y lo que realmente es. Simplemente genial.

Finalmente, destacar algunos momentos del vídeo tras anunciar al ganador: en el plano siguiente, vemos a lo “padres” de Chiquilicuatro abrazándose, y tras de ellos, un grupo de gente con las manos en la cabeza; cuando Carrá se dirige hacia los “famosos” que la han acompañado en la gala, se oyen claramente abucheos por parte del público y una proclama dirigida a Chikilicuatre: “si eres español, retírate”. Una muestra de todo lo que representa Eurovisión para algunos (¿el opio del pueblo?). Patético. ¿Y qué me decís de la consternación y caos que hay entre los presentadores al anunciar el ganador? También podríamos hablar de las palabras de Rosa al final de la gala. Parecen inconexas, pero si nos fijamos podemos encontrarle cierto sentido: pide “que seáis buenos” con Chiquilicuatre, en alusión a los abucheos del público, que persisten. Y, para acabar, las imágenes que se van viendo durante la canción final, que no puede ser otra que Baila el Chiki Chiki: Chiklilicuatre, el bufón, el personaje creado por El Terrat como una simple broma y que ha conseguido burlarse de todo el sistema de elección de representantes a Eurovisión, de TVE, del furor patrio y desmesurado por Eurovisión, del concurso Europeo en sí, bailando y recitando una canción zafia y sin sentido en casa del enemigo y con un montón de chicos y chicas jóvenes, guapos, fuertes, tatuados y maquillados especialmente para gustar a TVE detrás. Todavía me estoy riendo de esa imagen. Gracias por este golpe de efecto, Chiquilicuatro (y equipo de El Terrat). Nos lo tenemos merecido. Por cutres.

Rock'n'Roll can never die

“Rock'n'Roll can never die”, deien Neil Young i JimBlackburn en la seva emblemàtica cançó Hey, hey, my, my (into the Black), del disc Rust never sleeps, editat l'any 1979. I semblava que l'any 1996 a Catalunya se'n recollia el llegat i la filosofia amb la versió que en va fer Lax'n'busto al disc Com un huracà, en el que vàries bandes catalanes homenatjaven a Young. Però què se n'ha fet d'aquesta frase? Realment podem parlar de Rock'n'Roll com a tal a Catalunya?

Primer de tot, i per exposar algunes dades a tenir en compte per respondre aquesta pregunta, caldria fixar la vista en la trajectòria de les grans bandes del que es va mal anomenar Rock Català. Per fixar un criteri de selecció històric més o menys objectiu, parlarem dels quatre grups que van actuar al Palau Sant Jordi el 14 de Juny de 1991 en el concert considerat el cim del Rock català, reunint-hi 22.104 persones: Els Pets, Sopa de Cabra, Sau i Sangtraït.

Els Pets, en els seus inicis, van reivindicar el que van anomenar “Rock agrícola”, una autoetiqueta en la que confluïen Rock'n'Roll, Blues, Country i Pop, amb unes lletres i uns concerts irreverents, crítics i festius. Ara bé, al llarg del temps, i com fan totes les grans bandes, la seva música ha anat evolucionant i el seu estil variant, en resposta a l'evolució de les mateixes corrents musicals i de les diferents vides i personalitats d'en Lluís Gavaldà, en Joan Reig i en Falin Cáceres, fins arribar a Com anar al cel i tornar. Aquest disc ens mostra una banda completament madura, que tendeix a la orquestrització, les bandes sonores i les pures balades Pop, però que ha perdut gairebé completament aquell Rock agrícola amb què van definir-se inicialment.

Pel que fa a Sopa de Cabra, eren comparats per molts mitjans catalans d'aleshores “els Rolling Stones catalans”. Rock'n'Roll en estat pur. Rebels, directes, polèmics i amb una qualitat que sobresortia entre les bandes catalanes coetànies, el grup liderat per Gerard Quintana va obtenir un gran èxit fins que van decidir donar el salt a Espanya i cantar en Castellà. Una part del seu públic els va titllar de traïdors, i aquesta polèmica, sumada al fet que el disc en qüestió, Mundo Infierno, no va ser el millor llançament dels Sopa, els va fer caure en un forat del que no van sortir fins al disc en acústic La nit dels anys, culminant amb el disc Nou. Aquest treball els tornaria la fama perduda, però marcaria una línia ja allunyada del Rock'n'Roll setanter i la força en directe que descarregaven en els seus inicis per girar cap al Pop-Rock fins la seva dissolució l'any 2001.

Per la seva banda, Sau va ser el grup Pop-Rock català per excel·lència. Moguts pel fabulós tàndem entre les grans composicions de Pep Sala i el carisma i domini escènic de Carles Sabater (que també era actor), aquest grup sempre serà recordat per ser l'autor de La Gran Cançó, en majúscules, del Rock en Català: Boig per tu. Més enllà del hit, Sau va consolidar una ampla i coherent carrera sempre lligada a una música més pausada i lligada a les estructures pop fins que, l'any 1999, en Carles Sabater ma morir en el descans d'un concert fruit d'una aturada cardiorespiratòria.

Finalment, Sangtraït va ser el grup abanderat del Heavy Metal cantat en català. La formació del grup, amb el seu baixista Quim Mandado a la veu, va molt lligada amb el Blues i el Hard Rock dels anys setanta, estils que derivaran amb més a menys contundència cap al Heavy. Tot i ser el grup que movia menys gent, van tenir una carrera estable amb grans balades, com El vol de l'home ocell, i sempre seguint en la mateixa línia estilística fins que van decidir separar-se l'any 2002.

Fins aquí hem fet un brevíssim repàs als quatre “grans grups” catalans, obviant-ne injustament molts d'altres que també podríem analitzar per la seva rellevància en el fenomen i l'estil Rock a Catalunya, com Lax’n’busto (que actualment han fet un gir a un Rock més dur amb la incorporació de Salva R. Alberch a la veu, substituint a Pemi Fortuny), Brams (molt propers al Punk i amb unes lletres molt reivindicatives i pro-independència) o Gossos (amb grans harmonies vocals i en format acústic fins a l'aparició del disc 8, amb el que es van electrificar) entre molts d'altres. Ara bé, com hem vist, les formacions que e els seus inicis van seguir més el Rock van acabar, per evolució natural, relaxant el seus ritmes i el seu discurs. I van ser el referent per molts altres grups que han tendit cap a sonoritats ja allunyades de la rebel·lia i potència del Rock, apostant per estils com el Pop, el Mestissatge o l'Indie. Després del boom i dels anys d'estabilització del “Rock Català”, la qualitat ha primat en la gran majoria de propostes per damunt del carisma o del discurs, cosa que de sobres tenien Lluís Gavaldà, Gerard Quintana o Carles Sabater. Però sembla que des de fa uns anys l’actitud Rock ha ressorgit de la mà de noves bandes que s’emmirallen en els inicis d'aquesta música, que amb els anys ha sabut ser camaleònica i adaptar-se i bifurcar-se segons els impulsos dels creadors o les exigències del mercat.

Un exemple representatiu i un estigma d'això és l'arribada a les dues darreres finals del Sona9 de Rosa Luxemburg i The Gruixut's. Aquests dos grups han posat la nota rockera en aquest concurs de maquetes, que ja ha celebrat set edicions i que s'ha consolidat com un – dels pocs – aparadors de referència de la música cantada en català amb una mínima cobertura per part dels mitjans de comunicació autonòmics. Rosa Luxemburg, banda amb un directe potentíssim avesada a la contundència del Hard Rock i l'Emo, va quedar-se a les portes del premi, que va ser entregat a Xazzar, un grup que, malgrat tenir una posada en escena menys visual i contundent, va sorprendre per la seva gran qualitat (la majoria dels seus integrants són membres de l'ESMUC, Escola Superior de Música de Catalunya) i els seus ritmes lligats al mestissatge i als sons balcànics. Tot i així, la seva irrupció a la final va ser un avís de que el Rock, com deia Neil Young, no podia haver mort. Avís que va concloure amb l'arribada de The Gruixut's, que un any més tard van erigir-se com a guanyadors del Sona9. Rock'n'Roll en català (entre el públic assistent a la final hi havia una gran pancarta: “Normalitzem el Rock'n'Roll. Visca el Gruixudisme!!!”), potent, sense complexes, provocador, amb un directe impressionant, irreverent, fresc i viu. El temps dirà si aquesta tornada als orígens acaba essent una moda passatgera o es consolida com un nou corrent en la música feta a Espanya i a Catalunya.

If you can feel it...

Artista: Berk and The Virtual Band

Dia: 25-2-08

Lloc i hora: Sala Bikini, 21:00

Vídeo promocional del disc Jazz Chill Vol.2, de Berk and the Virtual Band

Amb les entrades esgotades i una llarga cua que esperava pacientment entrar a la Sala Bikini tocaven les nou del vespre el passat dimarts 25 de febrer. Dins, la gent anava omplint les dues sales, separades per la barra central: a la banda dreta hi havia l’escenari amb una pantalla darrera per fer-hi projeccions, i a l’esquerra una gran pantalla on es projectava una imatge general fixa de l’escenari. Entre el públic, amb una mitjana d’edat d’entre 35 i 40 anys, canes i camises. Les converses eren entre parelles, amb un cubata –d'entre vuit i deu euros– a la mà. Parelles que, en la seva majoria, havien viscut la seva joventut als vuitanta i ara, segurament amants de músiques més calmades i riques en matisos com el jazz o el chill, havien decidit fer aquest curiós i exquisit revival, de la mà de Sergi Pérez, sota el pseudònim de Berk, líder de Berk and the Virtual Band.

Amb més de trenta-cinc minuts de retard, la música ambiental –jazz, és clar– va apagar-se, així com les llums de la sala, i amb els primers aplaudiments d'expectació apareixien Berk i els sis membres de la Virtual Band: Odette Telleria i Núria Tabayo (veus), Fede Rimini (teclat, sintetitzador i guitarra elèctrica), Miguel Rubio (saxo baix), Ramón Bagué (baix) i Salva Toscano (bateria). La de la Sala Bikini era la segona presentació del seu segon treball, Jazz Chill Vol.2.

Sense presentació –deixem parlar la música–, sonen els primers compassos de la versió de Ma Quale Idea de Pino D'Angio. “El Duque”. Darrera, a la pantalla de projeccions, anaven desfilant lentament un seguit de projeccions que, junt amb una il·luminació sòbria però efectiva contribuïen a la creació d'un clímax jazzísic, que contrastava amb les sensacions que ens transmeten les cançons que s'estaven adaptant. Aquesta disjuntiva es féu encara més evident, amb la cançó Sweet Dreams, d'Eurythmics, potser més coneguda per la (per)versió que en va fer Marilyn Manson, on va despuntar un improvisat i perfecte scat vocal d'Odette Telleria (també cantant del magnífic quartet vocal Gema4).

Després d'una petita presentació d'agraïment per part de Berk, van anar desgranant-se acurades revisions de grans temes que formen part de la banda sonora d'Europa i els Estats Units, com ara I fly with you (L'Amour Toujour), de Gigi D'Agostino, Dolce Vita, de Ryan Paris (i single del seu nou disc), Material Girl, de Madonna, o Suburbia, de Pet Shop Boys. Solos de saxo, de teclats i de guitarra elèctrica, juntament amb la qualitat i solidesa rítmica que oferien tant el baix i la bateria com les bases pre-gravades que hi havia en les composicions, que fluïen com un instrument més, en perfecta sintonia.

Les grans versions de la nit van ser Every Breath You Take, de The Police (amb una espectacular mostra del domini vocal, tant greu com agut, d'Odette Telleria), Y.M.C.A., dels Village People (amb murmuris i rialles entre el públic quan sonaven els primers acords de la cançó), Personal Jesus, de Depeche Mode i, sobretot, Billy Jean, de Michael Jackson (ja al bis i definit pel mateix Berk com “una canya”).

Ara bé, no totes les cançons que van sonar aquell vespre a Bikini van ser versions. L'únic tema instrumental era propi, City Night, en el què va acabar de posar-se de manifest la qualitat instrumental de la banda, per si encara no havia quedat clara. Little Max i If You Can Feel It, amb la que van presentar la banda i van acomiadar el concert, també eren composades per Berk. Jazz potent, però sense complicacions excessives i mesclat amb Chill i Funky. Música introspectiva, però plena de sentiment i de suggestió, que per altra banda no va aconseguir fer ballar o cantar el públic. Un públic que, tot i marxar satisfet amb el que havia sentit, no va mostrar-se especialment receptiu més enllà dels aplaudiments i assentiments entre cançó i cançó. És més, el silenci i la quietud dominaven mentre Berk and the Virtual Band tocaven. Potser pel fet d'haver estat un públic madur, potser perquè volien captar tota la intensitat sonora del concert. Però quan vaig veure que, prop meu, una persona feia callar a la parella que estava parlant i ballant davant seu enmig d'una cançó, només em va passar pel cap: If you can feel it...