Rock'n'Roll can never die

“Rock'n'Roll can never die”, deien Neil Young i JimBlackburn en la seva emblemàtica cançó Hey, hey, my, my (into the Black), del disc Rust never sleeps, editat l'any 1979. I semblava que l'any 1996 a Catalunya se'n recollia el llegat i la filosofia amb la versió que en va fer Lax'n'busto al disc Com un huracà, en el que vàries bandes catalanes homenatjaven a Young. Però què se n'ha fet d'aquesta frase? Realment podem parlar de Rock'n'Roll com a tal a Catalunya?

Primer de tot, i per exposar algunes dades a tenir en compte per respondre aquesta pregunta, caldria fixar la vista en la trajectòria de les grans bandes del que es va mal anomenar Rock Català. Per fixar un criteri de selecció històric més o menys objectiu, parlarem dels quatre grups que van actuar al Palau Sant Jordi el 14 de Juny de 1991 en el concert considerat el cim del Rock català, reunint-hi 22.104 persones: Els Pets, Sopa de Cabra, Sau i Sangtraït.

Els Pets, en els seus inicis, van reivindicar el que van anomenar “Rock agrícola”, una autoetiqueta en la que confluïen Rock'n'Roll, Blues, Country i Pop, amb unes lletres i uns concerts irreverents, crítics i festius. Ara bé, al llarg del temps, i com fan totes les grans bandes, la seva música ha anat evolucionant i el seu estil variant, en resposta a l'evolució de les mateixes corrents musicals i de les diferents vides i personalitats d'en Lluís Gavaldà, en Joan Reig i en Falin Cáceres, fins arribar a Com anar al cel i tornar. Aquest disc ens mostra una banda completament madura, que tendeix a la orquestrització, les bandes sonores i les pures balades Pop, però que ha perdut gairebé completament aquell Rock agrícola amb què van definir-se inicialment.

Pel que fa a Sopa de Cabra, eren comparats per molts mitjans catalans d'aleshores “els Rolling Stones catalans”. Rock'n'Roll en estat pur. Rebels, directes, polèmics i amb una qualitat que sobresortia entre les bandes catalanes coetànies, el grup liderat per Gerard Quintana va obtenir un gran èxit fins que van decidir donar el salt a Espanya i cantar en Castellà. Una part del seu públic els va titllar de traïdors, i aquesta polèmica, sumada al fet que el disc en qüestió, Mundo Infierno, no va ser el millor llançament dels Sopa, els va fer caure en un forat del que no van sortir fins al disc en acústic La nit dels anys, culminant amb el disc Nou. Aquest treball els tornaria la fama perduda, però marcaria una línia ja allunyada del Rock'n'Roll setanter i la força en directe que descarregaven en els seus inicis per girar cap al Pop-Rock fins la seva dissolució l'any 2001.

Per la seva banda, Sau va ser el grup Pop-Rock català per excel·lència. Moguts pel fabulós tàndem entre les grans composicions de Pep Sala i el carisma i domini escènic de Carles Sabater (que també era actor), aquest grup sempre serà recordat per ser l'autor de La Gran Cançó, en majúscules, del Rock en Català: Boig per tu. Més enllà del hit, Sau va consolidar una ampla i coherent carrera sempre lligada a una música més pausada i lligada a les estructures pop fins que, l'any 1999, en Carles Sabater ma morir en el descans d'un concert fruit d'una aturada cardiorespiratòria.

Finalment, Sangtraït va ser el grup abanderat del Heavy Metal cantat en català. La formació del grup, amb el seu baixista Quim Mandado a la veu, va molt lligada amb el Blues i el Hard Rock dels anys setanta, estils que derivaran amb més a menys contundència cap al Heavy. Tot i ser el grup que movia menys gent, van tenir una carrera estable amb grans balades, com El vol de l'home ocell, i sempre seguint en la mateixa línia estilística fins que van decidir separar-se l'any 2002.

Fins aquí hem fet un brevíssim repàs als quatre “grans grups” catalans, obviant-ne injustament molts d'altres que també podríem analitzar per la seva rellevància en el fenomen i l'estil Rock a Catalunya, com Lax’n’busto (que actualment han fet un gir a un Rock més dur amb la incorporació de Salva R. Alberch a la veu, substituint a Pemi Fortuny), Brams (molt propers al Punk i amb unes lletres molt reivindicatives i pro-independència) o Gossos (amb grans harmonies vocals i en format acústic fins a l'aparició del disc 8, amb el que es van electrificar) entre molts d'altres. Ara bé, com hem vist, les formacions que e els seus inicis van seguir més el Rock van acabar, per evolució natural, relaxant el seus ritmes i el seu discurs. I van ser el referent per molts altres grups que han tendit cap a sonoritats ja allunyades de la rebel·lia i potència del Rock, apostant per estils com el Pop, el Mestissatge o l'Indie. Després del boom i dels anys d'estabilització del “Rock Català”, la qualitat ha primat en la gran majoria de propostes per damunt del carisma o del discurs, cosa que de sobres tenien Lluís Gavaldà, Gerard Quintana o Carles Sabater. Però sembla que des de fa uns anys l’actitud Rock ha ressorgit de la mà de noves bandes que s’emmirallen en els inicis d'aquesta música, que amb els anys ha sabut ser camaleònica i adaptar-se i bifurcar-se segons els impulsos dels creadors o les exigències del mercat.

Un exemple representatiu i un estigma d'això és l'arribada a les dues darreres finals del Sona9 de Rosa Luxemburg i The Gruixut's. Aquests dos grups han posat la nota rockera en aquest concurs de maquetes, que ja ha celebrat set edicions i que s'ha consolidat com un – dels pocs – aparadors de referència de la música cantada en català amb una mínima cobertura per part dels mitjans de comunicació autonòmics. Rosa Luxemburg, banda amb un directe potentíssim avesada a la contundència del Hard Rock i l'Emo, va quedar-se a les portes del premi, que va ser entregat a Xazzar, un grup que, malgrat tenir una posada en escena menys visual i contundent, va sorprendre per la seva gran qualitat (la majoria dels seus integrants són membres de l'ESMUC, Escola Superior de Música de Catalunya) i els seus ritmes lligats al mestissatge i als sons balcànics. Tot i així, la seva irrupció a la final va ser un avís de que el Rock, com deia Neil Young, no podia haver mort. Avís que va concloure amb l'arribada de The Gruixut's, que un any més tard van erigir-se com a guanyadors del Sona9. Rock'n'Roll en català (entre el públic assistent a la final hi havia una gran pancarta: “Normalitzem el Rock'n'Roll. Visca el Gruixudisme!!!”), potent, sense complexes, provocador, amb un directe impressionant, irreverent, fresc i viu. El temps dirà si aquesta tornada als orígens acaba essent una moda passatgera o es consolida com un nou corrent en la música feta a Espanya i a Catalunya.