If you can feel it...

Artista: Berk and The Virtual Band

Dia: 25-2-08

Lloc i hora: Sala Bikini, 21:00

Vídeo promocional del disc Jazz Chill Vol.2, de Berk and the Virtual Band

Amb les entrades esgotades i una llarga cua que esperava pacientment entrar a la Sala Bikini tocaven les nou del vespre el passat dimarts 25 de febrer. Dins, la gent anava omplint les dues sales, separades per la barra central: a la banda dreta hi havia l’escenari amb una pantalla darrera per fer-hi projeccions, i a l’esquerra una gran pantalla on es projectava una imatge general fixa de l’escenari. Entre el públic, amb una mitjana d’edat d’entre 35 i 40 anys, canes i camises. Les converses eren entre parelles, amb un cubata –d'entre vuit i deu euros– a la mà. Parelles que, en la seva majoria, havien viscut la seva joventut als vuitanta i ara, segurament amants de músiques més calmades i riques en matisos com el jazz o el chill, havien decidit fer aquest curiós i exquisit revival, de la mà de Sergi Pérez, sota el pseudònim de Berk, líder de Berk and the Virtual Band.

Amb més de trenta-cinc minuts de retard, la música ambiental –jazz, és clar– va apagar-se, així com les llums de la sala, i amb els primers aplaudiments d'expectació apareixien Berk i els sis membres de la Virtual Band: Odette Telleria i Núria Tabayo (veus), Fede Rimini (teclat, sintetitzador i guitarra elèctrica), Miguel Rubio (saxo baix), Ramón Bagué (baix) i Salva Toscano (bateria). La de la Sala Bikini era la segona presentació del seu segon treball, Jazz Chill Vol.2.

Sense presentació –deixem parlar la música–, sonen els primers compassos de la versió de Ma Quale Idea de Pino D'Angio. “El Duque”. Darrera, a la pantalla de projeccions, anaven desfilant lentament un seguit de projeccions que, junt amb una il·luminació sòbria però efectiva contribuïen a la creació d'un clímax jazzísic, que contrastava amb les sensacions que ens transmeten les cançons que s'estaven adaptant. Aquesta disjuntiva es féu encara més evident, amb la cançó Sweet Dreams, d'Eurythmics, potser més coneguda per la (per)versió que en va fer Marilyn Manson, on va despuntar un improvisat i perfecte scat vocal d'Odette Telleria (també cantant del magnífic quartet vocal Gema4).

Després d'una petita presentació d'agraïment per part de Berk, van anar desgranant-se acurades revisions de grans temes que formen part de la banda sonora d'Europa i els Estats Units, com ara I fly with you (L'Amour Toujour), de Gigi D'Agostino, Dolce Vita, de Ryan Paris (i single del seu nou disc), Material Girl, de Madonna, o Suburbia, de Pet Shop Boys. Solos de saxo, de teclats i de guitarra elèctrica, juntament amb la qualitat i solidesa rítmica que oferien tant el baix i la bateria com les bases pre-gravades que hi havia en les composicions, que fluïen com un instrument més, en perfecta sintonia.

Les grans versions de la nit van ser Every Breath You Take, de The Police (amb una espectacular mostra del domini vocal, tant greu com agut, d'Odette Telleria), Y.M.C.A., dels Village People (amb murmuris i rialles entre el públic quan sonaven els primers acords de la cançó), Personal Jesus, de Depeche Mode i, sobretot, Billy Jean, de Michael Jackson (ja al bis i definit pel mateix Berk com “una canya”).

Ara bé, no totes les cançons que van sonar aquell vespre a Bikini van ser versions. L'únic tema instrumental era propi, City Night, en el què va acabar de posar-se de manifest la qualitat instrumental de la banda, per si encara no havia quedat clara. Little Max i If You Can Feel It, amb la que van presentar la banda i van acomiadar el concert, també eren composades per Berk. Jazz potent, però sense complicacions excessives i mesclat amb Chill i Funky. Música introspectiva, però plena de sentiment i de suggestió, que per altra banda no va aconseguir fer ballar o cantar el públic. Un públic que, tot i marxar satisfet amb el que havia sentit, no va mostrar-se especialment receptiu més enllà dels aplaudiments i assentiments entre cançó i cançó. És més, el silenci i la quietud dominaven mentre Berk and the Virtual Band tocaven. Potser pel fet d'haver estat un públic madur, potser perquè volien captar tota la intensitat sonora del concert. Però quan vaig veure que, prop meu, una persona feia callar a la parella que estava parlant i ballant davant seu enmig d'una cançó, només em va passar pel cap: If you can feel it...